Foto d’aquí
Tinc ganes de desfogar-me. N’estic fins al capdamunt de la intoxicació informativa. De la crisi dels collons. Dels PIIGS i del rescat de Grècia, Irlanda i Portugal. D’Espanya, que serà la pròxima perquè “no ha fet prou els deures” i no ha reformat encara les pensions de jubilació. De la Merkel que va donant lliçons a tothom quan Alemanya i França van ser els primers a rebentar fa uns cinc anys el pacte d’estabilitat quan eren ells els que estaven en crisi i tothom va mirar cap a l’altra banda.
N’estic fins als collons del ZP. Ens pensàvem que els somriure de Bambi i el “trauré les tropes de l’Irak” eren indicadors d’un estadista del nou mil.lenni, però resulta que no és més que un mediocre. Un fracassat. Que no se n’ha enterat encara que hi ha una crisi mundial i el sector financer -el mateix que ens va fotre en aquest merder- ara se’ns volen cruspir a tots amb patates. Però esclar, pot estar content, perquè no tenim alternativa i el líder pepero fot encara més pena.
Em fot fàstic l’anticatalanisme de respectarem el que digui el Parlament per després fer servir l’Estatut per eixugar-s’hi el cul, empastifar-lo al Tribunal Constitucional, i a sobre vendre-t’ho com un triomf de la democràcia. Que ja se sap, que si ens queixem és perquè els catalans som així d’insolidaris i de victimistes, però al final acabem tragant..
Doncs tingues collons i declara la independència. Però no, hi ha massa interessos en joc i l’eslògan de campanya dels sociates catalans és “ni de dretes ni independentista”. Si t’has de definir en negatiu, xato, deu ser que no saps què ets, oi? Els convergents no estan a favor de la independència, però en un suposat referèndum l’Arturito diu que “a títol personal” hi votaria a favor. En què quedem?? Els suposats independentistes d’ERC, així que van tocar una mica de poder, donde dije digo digo Diego i abans de res “cal seguir treballant per construir Catalunya”.
Tots plegats són una colla de mentiders. No me’n crec a cap. Ni un, d’honrat, no n’hi ha!
M’agradaria saber els bancs, multinacionals i lobbies quant paguen a cada partit, quins interessos creats hi ha. Però quan parlem de transparència, tots muts i a la gàbia. Ja sabem que els casos Millet i el famós 3% sempre acaben tapats, perquè si es destapés tots quedarien igual de malparats. I els ideals, on són? I el poble que defenses?
Em pots dir què has fet per ajudar un emprenedor que es vol arriscar el seu capital per crear una empresa?
Em pots dir que has fet per ajudar una família que té la iaia amb Alzheimer?
Em pots dir què has fet per evitar que el 30% dels joves abandonin els estudis?
Sí, bones paraules moltes, això ja ens ho sabem! Però la democràcia és cada quatre anys i qui t’oferirà un càrrec d’assessor milionari quan et retiris de la política serà la caixa/farmacèutica/energètica de torn.
L’únic que queda clar, és que sempre acabem pringant els mateixos: tu i jo.
Primer vam rescatar bancs amb els nostres impostos. Després aquests bancs no concedeixen crèdits i ens han de retallar els drets socials i l’estat del benestar perquè “no ens ho podem permetre”. Té collons la cosa!
Seguidament, la premsa anglosaxona i la Merkel s’apunten que hi ha països dolentots i que se’ls ha de castigar. Els uns, que tenen tírria a l’euro. L’altra que va de reina del mambo perquè viu de les exportacions. Però si exporta, és perquè algú li compra, no?
Els d’aquí, que són tots uns mediocres temorosos. Algun polític de primera fila català o espanyol ha fet carrera fora del seu partit? Només el Mas, que va ser gerent d’un parell d’empreses que es van enfonsar. Algun polític que parli anglès mínimament bé? No, “becasue he is my friend”.
Catalunya fot caguera.
Espanya és un mal negoci.
Europa és un cau de víbores.
El món està dominat per quatre màfies financeres i ningú té collons de canviar res.
Doncs jo passo. Apago el món. Deixo de fotre’ls puto cas. Ja s’ho arreglaran!
Jo em preocupo de lo meu: el meu fill, la meva dona, la meva família, el meu benestar i felicitat, els meus amics, el meu hortet.
Fa dos anys que no miro la tele, precisament per això, per no intoxicar-me.
Em sembla que ben aviat optaré per ni tant sols seguir les notícies per internet. Total, pa qué, tot són desgràcies. No vull saber-ne res d’un món dominat per mediocres.
Passo.
I no obstant…
Cal un canvi. Cal un canvi de rumb. Però no sé què més puc fer, a banda d’ocupar-me que jo i els meus siguem feliços i honrats!
Algú em pot ajudar????
