Archives for posts with tag: Rosa

Dissabte el Benet i la Marga ens van convidar a cantar karaoke amb la seva Wii. Ens vam fer un tip de riure!

Vam apuntar-nos-hi el Sabés, la Rosa la Núria i nosaltres, i tant el Sabés i la Rosa com nosaltres vma venir-hi amb els nanos. Va ser divertit veure la Clàudia fascinada amb el Cèdric i el Martí gatejant rapidíssim fent la serp pel terra. Que macos tots!!!

També vam celebrar que la Marga feia els anys de Jesucrist amb una espelma musical.

Aquí podeu veure unes quantes fotos de la jornada.

This slideshow requires JavaScript.

El Martí ja té gairebé dos mesets! Guaiteu-lo que maco! És clavat al seu pare!!

Diumenge passat ens vam reunir per fer entrega a la Rosa i el Jordi del regal de “benvingut nadó” que tots els amics els havíem comprat. Un bressol maquíssim blanc.

Hi vam ser-hi en persona la Núria, la Marga, el Benet, la Bertha, la Dawn i jo. I en esperit el Monter, el Nando i la Laura, la Sebas, l’Ester, l’Irene, l’Àlex i el Cortés.

El Martí és totalment al revés que sa germana. La Clàudia és moguda, un bitxo, i en canvi el Martí sembla més pacífic i tranquil.

Dissabte 07/11 ens van fer el comiat de solters. Estàvem a casa tan tranquils quan, de cop i volta, sentim des del balcó una colla de bojos que comencen a cridar, xiular i cantar: “Visca Hong Kong, visca Sabadell!”.

comiat solter 1

Treiem el cap i, morts de vergonya, ens adonem que hi ha tots els nostres amics a baix al carrer, vestits amb samarretes carabassa amb la nostra foto impresa.

Anteriorment ens havien donat una llista d’elements que havíem de portar.  Agafem els patracols, ens autodesitgem sort, i baixem al carrer.

El primer que van fer va ser donar-nos una samarreta temàtica a cadascú i dir-nos que ens poséssim els antifaços. Ens van repartir a cadascú a un cotxe diferent i apa, som-hi.

comiat solter 2

Però a on?

Aaaah, sorpresaaaa! Ja us ho trobareu!!!

Al final vam arribar al Tibidabo.

Va ser súper guai!

Un cop a dins, ens van començar a fer tot de proves. La cosa va començar malament, perquè la primera prova va ser: demaneu-li a algú de l’altre sexe que us descordi el primer botó dels pantalons i la primera senyora a qui ho vaig demanar va fugir corrents amb cara de “socorrs, un maníac”! Per sot una parella jove amb un fill es van prestar més a la conya.

Ens van fer un test de preguntes generals (resulta que jo sóc més bon hongkonguès que la Dawn catalana) o un altre tipus Su Media Naranja (us en recordeu?) amb pissarreta inclosa amb preguntes com ara “al llit quina és la teva postura preferida?”. Per sort vam acertar.

Però sens dubte el més espectacular va ser passar-nos tot el dia disfressat de princesa (jo) i d’Abeja Maya (la Dawn, que estava guapíssima!). Vam ser l’atracció de tots els nens. Per allà on anàvem, tothom començava a cantar: “En un país multicolooor”.

comiat solter 3

(Aquest foto ens encanta, ens l’hem impresa i emmarcada a casa!)

Va ser boníssim que, tot dinant, dos nens d’uns sis o set anys se li acosten a la Dawn i tots seriosos li pregunten:

- Com és que les abelles també veuen cocacola?

comiat solter 4

El Tibidabo va ser molt bonic. Ens ho vam passar molt bé. No hi havia estat des que l’havien reobert i trobo que l’han deixat molt bé: les vistes són espectaculars i l’han fet rotllo vintage, amb un toc antic que queda molt agradable, ja sigui per passejar-hi o per muntar a les atraccions. Val la pena!

comiat solter 5

Del Tibidabo vam passar un moment per casa i, ja canviats, vam anar a sopar. Teníem taula reservada a Eterna, un restaurant d’espectacle amb drag queens. Va ser molt divertit, cantaven cançons i es ficaven amb el públic. Això sí, la Dawn i jo ens vam passar tota la nit pregant que, sisplau, ens ignoressin. I per sort no se’ns van acostar!

comiat solter 6

El Dani i el Lucas es van partir el cul (ups!) de tant de riure!!!

comiat solter 7

Finalment vam acabar la nit cantant karaoke, on vam riure molt. Tant del que cantàvem nosaltres, com el que cantava la resta de públic. Hi havia molt de friki suelto! Un pavo que es pensava que estava a Operación Triunfo, i una senyora sudamericana que portava 10 copes de mes, no s’aguantava dreta, no veia la lletra de les cançons que cantava i tot i així va atemptar una vegada i una altra cançons d’aquestes súper karaokils de “me has herido, me ha robado el corazón y se ha ido con otra”.

La nostra colla vam cantar Entre dos tierras, Isla bonita, Mamma mia, Eternal Flame (la Dawn i jo), etc

comiat solter 8

La Irene i jo cantant al ritme de la Madonna a Isla Bonita: “él dihow te amow” amb accent americà hua hua hua! :-D

Vam arribar a casa cap a les 5, reventats, però mlt contents. Els nostres amics s’havien currat un dia esplèndid!

Moltes gràcies a tots:

- Als que per sort hi vau poder assistir: Àlex, Irene, Ester, Laura, Jordi, Edu, Gemma, Marga, Jordi, Rosa, Jordi, Núria, Jordi, Lucas, Dani, Sara i Helena

- Als que per desgràcia no hi vau poder assistir

I ara, dissabte que ve, la mega Wedding Celebration!!!!

Dissabte va ser el meu aniversari. 31 anyets molt ben posats (no és que m’ho digui jo, és que és cert, oi??? hehehe).

Aquest any no em venia gens de gust fer una macro festa com d’altres anys, i menys de nit. Com que a la colla som 4 els aniversaires bessons (Núria, Jordi Benet, Jordi Sabés i jo) , al final vam acabar celebrant-los tots quatre a casa la Núria a Vacarisses, al mig de la muntanya en una casa ben maca que tenen amb piscina.

Va ser el meu primer bany de la temporada!

El més fort de tot és que a Barna plovia i feia fresca i esclar, vaig optar per no agafar-me ni tovallola ni banyador ni res. Un cop allà dalt fotia una caldaaaa!!!! Al final, vam acabar a  la piscineta en calçotets tan el Lucas com jo. I després, com que no ens podíem posar els pantalons perquè anaven ben molls, vam dinar en samarreta i calçotets, només.

El dinar va ser genial. El Monter es va currar una súper paella amb pollastre, porc, gambes, sípia, musclos, feta a fora el jardí a la barbacoa que estava taaaaaan sumament bona!!

L’Irene va currar-se un pastisset de poma i nous també molt bo!

Vam atipar-nos com a lladres, tu!

Al final vam arribar a Barcelona a les deu de la nit, vaig passar deu minuts per casa i a les 22.30 vam tornar a quedar amb l’Àlex, l’Irene i l’Ester per anar a veure una pel.li francesa divertideta, molt ben muntada: El primer dia de la resta de la teva vida.

(Quan em passin les fotos que van fer de la piscineta i l’aniversari, ja la penjaré)

Diumenge passat vaig anar a visitar la Clàudia i els seus pares. Ells encantats de la vida i felicíssims, i ella, dormilega i tragona. Preciosa!

A continuació en poso algunes fotos:

La pregunta de rigor és: a qui creieu que s’assembla més?

Benvinguda al món!!!

I moltes felicitats als seus pares, la Rosa i el Jordi.

Molta felicitat de tot cor per a tots tres!

Ja torno a ser a BCN i avui ées el primer dia de feina. Gràcies a la súper eficiència de la resta de gent de Totem i que a l’agost hi ha poc a fer, no tinc gaire feina fins que d’aquí a una hora hagi de marxar a Sants a agafar el tren cap a Logronyo, on demà tinc una reunió a les 10 del matí. Reunió política: demà comencem un projecte de tres setmanes pel Servei de Salut de La Rioja, amb dos tècnics desplaçats, i jo assistiré a la reunió inicial per “posar la cara” de TotemGuard, estrènyer algunes mans i intercanviar somriures.

I demà a la tarda, de tornada a Barna.

Vam arribar a BCN dissabte a les 08.45. L’entrega de maletes va ser força ràpida (les que van arribar, perquè una de l’Àlex i l’Irene es va qeudar a Hong Kong, però sembla que finalment ahir al matí ja els la van donar) i a les 09.50 ja era a casa.

Les 27h de vols van fer-se llargues, bàsicament, pel Hong Kong-París: Què els passa a Air France que fan servir avions de fa 30 anys, híper incòmodes, estrets i amb hostesses amb problemes per parlar en anglès? Jolín, tan bé com va anar el Sydney-Hong Kong amb Qantas! 9 hores que van passar en un plis, menjar boníssim i fresquíssim, avions nous, 30.000 pel.lis, documentals, sèries i jocs per triar.

(Una mostra més que França ja no és el que era, o que Europa estem perdent pistonada?)

Sigui com sigui, vaig aconseguir dormir un total de 4h i la meva intenció un cop a BCN era incorporar-me a l’horari d’aquí ipso facto. Com fer-ho? Keep busy, my friend!: arribar a casa, fer la bugada, anar al súper normal, anar al súper asiàtic (estic decidit a aprendre a fer-me sushi, i no em quedava te verd), fer-me un litre de te verd i fotre-me’l en una hora (i començar a sentir l’eufòria de la teïna ben ràpidament), mirar un parell de capítols de Dexter, repassar mails… Fet i fotut, eren les 23h i era hora de tancar els ulls.

Diumenge em vaig llevar a les 9, havia de planxar i rapar-me i afeitar-me i a les 12 havia quedat. Vaig empalmar la quedada del matí amb un sopar d’aniversari al vespre i vaig arribar a casa a les 00.45h.

I avui m’he llevat a les 07.30. M’havia de preparar la bossa amb una muda per demà, però és que em feia mandra començar altra vegada adormint-me, amb males cares, etc. M’he fet el propòsit de ser una mica més matiner, tenir temps d’esmorzar a casa i marxar alegre i content. Trobava a faltar la feina i la vida barcelonina (sí, trobava a faltar currar, anar al gimnàs, a japonès, l’estrés, etc), oi? Doncs que es noti: lleva’t d’hora i amb bona cara!

(Ja veurem quant dura) ;-)

Ah, dissabte també vaig trucar tothom, família, amics, etc per donar-los la bona nova que ja era aquí i que tot havia anat molt bé. La mala notícia -que ja me la mig esperava- és que la iaia Rosa (ma besàvia), havia mort el dia 10. No me n’havien volgut dir res per no preocupar-me, però m’ha fet sentir-me una mica exclòs. Vale, no hagués tornat, però m’ha trobat que “la iaia va morir, per cert. Mentre dormia” i ja han fet el tanatori, la cremació, l’enjterrament al nínxol familiar, els funerals… No sé, entenc la postura, però m’hagués agradat saber-ho.

Ttohom ja s’esperaa que morís aquest agost: quan me’n vaig anar a despedir abans de marxar, ja no podia moure’s del llit, no parlava, no menjava quasi gens, estava híper esprimatxada…

Quan torni de Logronyo li dedicaré un post a la iaia.

Als mitjans de comunicació els encanta espantar la gent. Esclar que també es podria fer la reflexió inversa: a la gent li encanten les informacions tremendistes de guerres, atemptats, desgràcies, malalties i crisis.

I ara ens han pseudofabricat una crisi econòmica.

Però jo no conec ningú que s’hagi quedat sense feina per “la crisi”. Sí, el preu del menjar s’ha apujat, i també la benzina. Però últimament el barril brent està baixant i el preu del gra també. No serà que els intermediaris especulen aprofitant-se que “com que hi ha crisi” la gent està diposada a pagar més?

Tot això ho dic perquè els restaurants segueixen estant plens igual i se’n segeuixen obrint de nous. les botigues segueixen a tope i ara per vacances, tothom se’n va porai.

I quan dic “porai” vull dir:

- Nosaltres (Irene, Àlex, Sebas i jo) marxem a Austràlia un mes

- El Monter i la Núria a Xile 3 setmanes

- L’Ana de l’oficina 10 dies al Carib

- El Benet i la Marga 10 dies a Egipte

- La Tònia de japo 15 dies a Polònia a veure bisonts europeus (hi ha gustos per a tot) :-)

- L’Isaac està a Colòmbia

- Un col.lega del gimnàs també se’n va a Colòmbia

- L’Adri de l’oficina se’n nirà un mes al Perú a finals d’any

- La nòvia (catalana) de l’Atsushi se’n va 3 setmanes a Tailàndia

- La Laura Rodríguez un mes a la Índia…

I això que hi ha crisi!!!

Quan la gent s’hagi d’aconformar fent una setmaneta de càmping a Platja d’Aro no sé què passarà!

De fet, les úniques persones que conec que no se’n van híper lluny són la Rosa i el Sabés, i el Clay i la Meritxell, en tots dos casos perquè o estan a punt o acaben de ser pares i esclar, no pot ser.

El Benet m’ha passat les fotos que va fer de la caminada de Gòsol d’aquest any. Si hi cliqueu podreu veure-les al meu Flickr:

Jo acompanyat de la Rosa (i la Clàudia dins la seva panxa), el paràs Sabés i la Marga. El Benet tirava la foto mentre pensava: “jolín, amb tantes fotos que els tiro, em quedaré sense coca de xocolata!!!!”

I també m’ha passat les de la seva nova gatoneta, la Xispa (aka Guspi). No em renyis, no em renyis, però és que la vostra gata a banda de maquíssima, té un nom i un sobrenom preciós i uns amos estupendíssims (a veure si fent-vos la pilota cola hehehe)!!

la X-G és una gata de la raça mapatxe del Maine/ Maine Coon, caracteritzada pels seus trets de mapatxe i pel seu pel llarg i sedós. És molt dòcil i li encanta que estiguin per ella.

Again, clicant-hi podeu accedir a l’àlbum que he creat al meu Flickr:

“Meeeeeeeuuuuu!!! M’encanta que em tirin fotos i em mimin!!! Marrameeeeuuuu!!! I m’agrada esgarrapar, enfilar-me pels llocs, que em facin carícies i dormir!!!”

O sigui, una entrada escrita després de Gósol

Per si algú en tenia algun dubte, no vam anar a caminar. Portàvem dos o tres anys fent la caminada i ja tocava una ‘ginyadeta’. El que va passar és que dissabte plovia molt i feia molt de fred i ens va desanimar. I ens vam quedar xerrant fins a les 2 de la matinada i esclar, l’endemà no hi havia quei es llevés a les 7!

El cap de setmana va ser un festí familiar de menjar i més menjar. I ens ho vam passar molt bé. Vam xerrar, riure i… menjar! Hahahaha

I, per cert, a mi el capde me’l van regalar. És que són un sol de gent!! El Benet, el Sabés, la Rosa i la Marga van decidir fer-me la sorpresa de convidar-me com a regal d’aniversari: “ja que vas dir que no volies res material, doncs hem pensat…”. MOLTES GRÀCIES!!!! (I no calia, eh! [però m'ha fet molta il.lusió :-D ])

El Benet va ser el nostre “reporter ditxaratxer” i va dedicar-se a documentar fotogràficament cada minut del cap de setmana. El Sabés també va estar amb la videocàmara (que es van comprar per gravar la Clàudia, estaclar!). Així que m’ho passin, ho penjaré al blog.

A la Rosa i el Sabés se’ls veu híper feliços. Me n’alegro molt per ells. Se’ls veu molt units, amb moltes ganes que vingui la Clàudia i amb molts plans de tota mena.

I el Benet i la Marga tenen una gateta! és la Guspi (de Guspira) i és de la raça dels “mapatxes de Maine”. És preciosa i estan que hi perden el cul (lògic, ho entenc perfectament, fa un any, jo també feia una setmana que tenia al Coco i també estava igual que ells… menys les esgarrapades!).

En fi, un molt bon capde!

És curiós com hi ha gent que coneixes des de fa segles i amb el temps cadascú ha anat fent la seva vida, però a la vegada segueix havent-hi uns lligams i un afecte tan forts.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.