Archives for posts with tag: Sabadell

Diumenge van venir l’Àlex, la Irene i la seva filla a passar el dia amb nosaltres a Sabadell. Vam dinar plegats a casa, vam anar a donar un volt i vam acabar fent un geladet.

La seva filla està preciosa! Des que l’havíem vista per St. Jordi, fa un mes, ha crescut moltíssim! Sembla que serà una nena alta!!

El Cèdric, que últimament s’ha aficionat a tossir, fer “mmp” amb els llavis i fer sons guturals, s’ho va passar pipa al gronxador. Li mola la marxa! Si paraves o afluixaves, posava cara de llàstima i simulava plors. M’hi petava!

Va ser divertit petar la xerrada amb l’Àlex i la Irene i ja vam quedar entesos per muntar un súper pícnic a La Ciutadella pels volts del 18/06.

El cap de setmana ha estat bastant tranquil·let.  Dissabte a la tarda vam anar a la piscina amb el Cèdric, com cada cap de setmana. Diumenge al matí vam anar a donar un vol amb el meu pare a La Salut, un bosquet, font, zona de pícnic i parc que hi ha als afores de Sabadell. Hi ha el Santuari de La Salut, que representa que és la patrona de Sabadell. És un lloc molt maco, perfecte per estirar-hi les cames i respirar aire pur a només cin minuts del centre.

Vam dinar amb els meus avis, la primera paella de la temporada, i a la tarda vam anar a Medievàlia: una fira medieval que fan cada any a Sabadell. Venen artesania, menjar, molts formatges i embotits casolans… tot amb temàtica medieval. Només de tastets de fuets, formatges i pernils, ja vam sopar!! I per rematar-ho, ens vam comprar una coca de xocolata i unes pastetes àrabs boníssimes!

I entremig de tot plegat, el Cèdric va fer la seva migdiada diària arronsat al sofà. Ben protegit pel seu amic preferit, el Gustavo. És només veure’l i petar-se de riure!

This slideshow requires JavaScript.

Seguint amb els meus plans d’any nou i amb la integració al nou barri, ahir em vaig apuntar de nou al gimnàs. La Dawn s’hi apuntarà cap a finals de mes i començarerm a tornar a anar juntets al gim.

Quan ens vam mudar a Sabadell vam mirar diverses opcions. Teníem clar que havia de ser un gimnàs baratet. Ser pare et deixa poc temps lliure i s’ha acabat això de passar-se cada dia 3 hores al gimnàs xerrant, fent peses, sauna i steps.

Per tant, havia de ser un gimnàs que, si hi vas màxim un parell de cops per setmana, no et dolgués el preu.

Després de buscar i comparar, la millor opció ha acabat sent el gimnàs municipal que hi ha just davant de casa.

La veritat és que està prou bé: el van fer nou fa uns set anys i té piscina olímpica, piscina d’aigua calenta, piscina especial per a nens petits, piscina de relax amb xorros d’aigua, pàdel, tennis, zona de gespa, àrea de màquines i pesos lliures, sauna, sala de pilates i tres sales d’activitats dirigides.

I el millor és el preu: 38,70€ al mes!!! (Sense matrícula, perquè promoció de febrer, si pageus dos mesos de cop, matrícula gratis.)

Comparat amb els 100€ que havia pagat pel Dir Diagonal, em sembla una ganga!!

Ah, i el Cèdric podrà entrar gratis fins als sis anys! Aviat l’apuntarem a un curs de natació per a nadons. :-)

Feu-li una ullada. Es diu “Piscines Municipals Joan Serra”.

I coses de tornar a viure “al poble”, quan m’hi vaig a inscriure, la recepcionista em coneixia! :-D

Avui serà el primer dia qeu hi aniré. Ha us explicaré

Per cert, he d’actualitzar el llistat de gimnassos a què he anat:

  1. Balmes: Gimnàs de barri que m’hi van obligar a apuntar amb 18 anys, pq estava escanyolit, apàtic i no fotia ni brot. Però de seguida em va encantar
  2. Gimnàs Municipal de Sabadell: Ens hi vam apuntar amb l’Albert i el Sabés, i després s’hi van afegir el Benet i el Cortés. Mítica la Karina i els partits de bàdminton
  3. El Club: Ens hi vam apuntar amb el Sabés
  4. El SAF, el gimnàs de l’Autònoma: estava al campus i m’hi escapava sovint entre classe i classe. Era l’època en què em volia fotre catxes
  5. Malibú Esportiu: Era el gimnàs pijo de Sabadell. Cada mes em costava 8.000 peles de l’època (que eren molt més que uns 50€ ara!) però el monitor de la sala de màquines era molt bo i em feia entrenar molt.
  6. DiR Gràcia: quan em vaig mudar a BCN, em vaig voler integrar a la ciutat. I apuntar-me al DiR vaig veure claríssim que era la millor manera.
  7. UBAE Perill: Fart de pagar 60€ quan a dues cantonades en tenia un de municipal, amb iguals instal.lacions, per la meitat de preu, 33€. Aquí em vaig començar a aficionar a les activitats dirigides: Body Pump, Cycling, CTC, Body Combat…
  8. Gimnàs C/ Vilar i Vilar: Quan em vaig mudar al Poble Sec, em vaig apuntar a aquest gimnàs de barri. Vaig aguantar 2 mesos, malgrat les actrius porno que el freqüentaven. Però va ser on vaig començar a fer aeròbic.
  9. UBAE Aiguajoc: El germà car dels UBAE. Va ser la revolució. Vaig conèixer molta gent, vaig fer bastants amics, i em vaig híper aficionar als steps de la Pasky
  10. DiR Diagonal: La crème de la crème dels DiR. Quan la pèssima gestió de l’Aiguajoc va causar la desbandada de tots els monitors bons (David, Pasky, etc), cap als DiR la colla d’step-fikis vam fer el mateix. I de moment he acabat al DiR Diagonal, envoltat de noies pijiguais i on faig peses, Steps, Aeròbic, ioga, bany de vapor…
  11. DiR Gràcia: Ens hi vam apuntar durant els mesos d’embaraç de la Dawn perquè pogués fer pilates i ioga. No sé si compta com un gimnàs nou o no (vosaltres mateixos), perquè ja hi havia anat anteriorment.
  12. Piscines Municipals Joan Serra: Hi estic apuntat des d’ahir. Instal.lacions noves, abundants i ben cuidades. Ara falta veure el dia a dia què tal

Fotos tretes de la web del gimnàs

Foto d’aquí.

M’agrada molt anar amb bicicleta. Curiosament, en vaig aprendre tard, cap als 13 anys, però després m’hi vaig aficionar.

Quan encara estudiava, durant una temporada em movia per Sabadell amb bicicleta… fins que me la van robar.

Ja a Barcelona, me’n vaig comprar una tant de segona mà, que els frens no anaven. Mort d’espant, la vaig deixar plantada en una farola i, quan me’n vaig tornar a enrecordar al cap de tres mesos, hi havia una enganxina de l’ajuntament dient que l’havien liquidada perquè semblava abandonada.

Després em vaig fer del Bicing. Una bona idea fatal executada i amb una atenció a l’usuari que et feia venir ganes d’entrar a les seves oficines amb una ametralladora i començar a disparar. Passat el meu primer any, no vaig renovar-ne la quota. Era l’única forma efectiva de prostesta que podia fer (això i deixar de votar socialistes per l’alcaldia).

Però ara torno a voler tenir una bici. Ara a peu trigo 12 minuts de casa a l’estació. En bici m’ho puliria en tres… i dormiria més. A més, els busos de Sabadell no magraden, i anar en bici seria molt més pràctic.

I en no gaire temps, ja m’imagino portant el Cedriquet en una cadireta per nens al darrere de la bici… tot i que abans hauré de convèncer a sa mare, i no pinta fàcil!

Total, que si teniu alguna bici que no feu servir i que em volgueu donar (o vendre moooolt econòmica), sisplau dieu-m’ho.

Moltes gràcies!

(Fotos de l’Església de St. Oleguer d’aquí i del Pabelló Municipal d’Esports d’aquí)

Divendres va ser el dia que tot el nostre planning va canviar.

Fins a aquell moment, el nostre pla era quedar-nos temporalment al pis del Xavier, donar-los temps perquè pintessin el nostre pis nou i l’acabessin de condicionar i, a primers de desembre, mudar-nos-hi. De fet ja havíem deixat tots els mobles al mig del menjador, tapats amb uns plàstics, a l’espera que ens donessin les claus i ja hi poguéssim entrar a viure.

Dijous a la Maria Rosa se li va ocórrer, com que havia de sortir a fer gestions, d’acostar-se a les companyies de llum, gas i aigua a preguntar quins tràmits havíem de fer per fer el canvi de nom dels rebut.

Divendres al matí em va trucar a l’oficina: no s’ha de canviar de nom (que és el que ens havien dit), sinó que s’ha de donar tot d’alta, amb tot el que implica:

- L’alta de l’aigua costa 135€

- Perquè et donin la llum primer un tècnic certificat ha d’emetre un “butlletí” certificant que la instal.lació elèctrica està en condicions. I costa uns 100€. Després, paga a Fecsa-Endesa perquè et posin un comptador nou: 95€

- Amb el gas tres quarts del mateix: un tècnic dels autoritzats ha de certificar que les tuberies estan OK (paga 100€!) i després has de tramitar l’alta d’un comptador nou: 195€. Amb l’afegitó que perquè t’instal.lin el comptador del gas tarden entre 3 i quatre setmanes.

En resum. De cop i volta, anar a viure al pis nou s’havia convertit en un mal son: 600€ per donar d’alta els subministraments + un mes eprdut que no hi podem viure perquè no podríem dutxar-nos o cuinar.

De conya!

Truco a l’administradora de finques i em diu que efectivament. Que així és. I la propietat no s’avé a negociar.

Parlem amb la Dawn i ens posem d’acord: “mira, us donem tres alternatives: o bé ens ho tramiteu tot vosaltres i firmem el contracte un cop els subministraments estiguin d’alta, o bé la propietat ens dóna dos o tres mesos gratis, o bé no ens mudem. Per sort hi ha una crisi i Sabadell està ple de pisos buits i nous de trinca. Vosaltres mateixos.”

No van afluixar.

Ahir vam llogar un traster per deixar-hi tots els mobles. (Donaria per un altre post: això dels trasters són una bona solució! Estan bastant bé de preu!)

Avui hem recollit tots els mobles que teníem al pis i cap al traster.

Hem decidit que ens quedarem a viure, al menys durant un any, a casa del meu pare (té un pis buit de 130m2). Durant aquest temps estalviarem pasta per un tubo. No és la millor zona de la ciutat, però el Cèdric encara no ha d’anar a escola, no passa res. I mentrestant, el meu pis de BCN el tinc llogat.

Ara, el pis del Xavier estava bruuuuut! Ens vam passar tot el cap de setmana llençant trastos i netejant. Porto ahir i avui cruixit del mal que em fan les agulletes. I el que encara ens queda per endreçar!!!!!

(Les fotos que podeu veure al capdemunt són les vistes que tinc des del balcó de casa a Sol i Padrís, Sabadell)

Brillant imatge d’aquí

Entre caixes, capses, bosses i més patracols que ens ocupen ara amteix tot el pis, ahir amb la Dawn parlàvem de si aniríem o no a Tailàndia el desembre… i de si Phuket o Bangkok.

Els propers mesos seran de gran provisionalitat…

  • Diumenge fem la mudança. A Sabadell falta gent!
  • Viurem temporalment durant un mes a casa del meu pare
  • El desembre ens traslladem al nostre nou pis, on viurem… durant una setmana!
  • El 7 de desembre tenim Gagaconcert. Què en farem del Cèdric? Com tornarem cap a casa des de Barna a les tantes de la nit?
  • El 8 de desembre ens en anem a Hong Kong. Segurament ens estarem en una mena d’aparthotel ganga que hem trobat… ja us en donaré més detalls quan ens confirmin la reserva
  • Anirem uns dies a Tailàndia (potser no? potser a Phuket? Potser a Bangkok?)
  • Anirem uns dies a Macau o a Shenzen amb els sogres
  • 10 dies més a Hong Kong per celebrar el Nadal
  • Tornem a Barna a punt per celebrar el cap d’any i
  • Ens podrem posar per fi a desfer caixes, decidir com volem decorar el nostre piset nou, comprar plantetes, estanteries, llums… perquè està clar que amb la setmana de marge que tindrem entre que ens en donen les claus i fotem el camp cap a les Àsies, molt de temps per fer res no tindrem!

 

Demà dimarts serà un dia llarg i dur. De les 10 del matí fins a dos quarts de sis de la tarda, ens passarem el dia a Sabadell veient pisos de lloguer. Un cada mitja hora, amb només una pausa per dinar.

En total veurem 11 pisos.

I haurem de prendre alguna decisió.

Ja us explicaré, puntualment com sempre, en aquest, el vostre blog de referència ;-)

Foto d’aquí

Dissabte vaig tornar a començar classes d’alemany. Estem al nivell B2 i els temes que tractarem es sofistiquen una mica. Vam començar parlant del concepte “pàtria” (‘Heimat’).

Vam llegir un text que deia que per als joves alemanys la “pàtria” ja no és la nació, el país, una zona geogràfica. La pàtria és un concepte emocional “allà d’on ets”, “allò amb què t’identifiques”, els teus sentiments. Tal com deia el text, els joves d’avui, als set anys ja anàvem de vacances a l’estranger però no coneixiem els veïns del pis de dalt. Als 12 parlàvem anglès però no enteníem com parlava la iaia, podem viure el mateix a Barcelona que a Lapònia que a Tòquio, però molts cops el nostre món queda confinat dins de les quatre parets de casa nostra. La nostra pàtria ja no és el que figura al nostre passaport, sinó les quatre parets de la nostra habitació, els teus amics íntims, o la teva família més propera.

Em va semblar un tema fascinant:

Les noves tecnologies, internet, la globalització, l’educació, ens han eixamplat la ment, però també la globalització, les cadenes comercials, els canvis alimentaris, les exigències laborals, han fet que cada cop més sigui el mateix viure en un lloc que en un altre (la variable diferencial esdevindria el poder econòmic, no l’ubicació geogràfica).

Esdevenim gent del món, però perdem la nostra pàtria.

El text deia, també, que dels joves enquestats, ningú no va dir “Alemanya”, “el meu país” quan se’ls preguntava què volia dir “pàtria” per a ells, potser per la pàtina feixista que encara deuen tenir aquests conceptes a Alemanya.

Llegit el text, vam haver de debatre per grups què identificàvem com “la nostra pàtria” cadascú de nosaltres.

Jo trobo que és un concepte relatiu. Visc a Barcelona i cada cop que vaig a Sabadell a veure la família i els amics, els 35 minuts en rodalies per a mi suposen “anar a casa”. Sabadell és la meva pàtria.

Però també em sento barceloní, sobretot quan sóc a alguna altra gran ciutat.

La meva pàtria més clàssica és Catalunya, no em sento espanyol, però segur que si me’n vaig a Rússia i algú em malparla dels andalusos, defensaré Espanya. La pàtria és, doncs, un concepte relatiu: sóc més català que espanyol, però més espanyol que rus.

I recordo quan vam anar un mes de vacances a Austràlia. Estàvem per Melbourne i em va agafar enyorança… al creuar-me pel carrer amb uns turistes italians!!! Vaig pensar: “ai, que bé, Europa!! Quines ganes!!”. Mai m’havia sentit tan proper a uns italians. Per tant, em sento més europeu que australià.

Un altre text que vam llegir deia que molts cops identifiquem la nostra “patria” per les olors, els sons, algunes imatges, el gust…

Què us sembla el concepte de “pàtria”?

Què vol dir “pàtria” per a vosaltres?

Tornant cap a casa de la passejada dillunsera, ja de nou al Poble Sec, vam començar a sentir motl de soroll epl carrer. Com repic de timbals i trompetes. Ens hi vam atençar i en un carrer parel.lel al nostre havien tallat una cantonada i hi havia una oquestra a mig carrer tocant i nanos disressats amb barrets mexicans amb la senyera i eines de treballadors manuals (un martell, una clau anglesa, etc) ballant.

Li vaig preguntar a una de les nanes què celebraven i em va dir

-És la Segona Pasqua

-I per què porteu aquestes eines?

-Perquè fem un ball… – o sigui, que ella tampoc no en tenia ni flàuers.

Aleshores vaig atinar que en el tram tallat i havia dues “societats”. El Poble Sec és un barri que es va crear quan van endarrocar les muralles de Barcelona, per acollir les capes populars fruit de la industrialització de Catalunya. I per al seu esbarjo, es van fundar moltes societats d’aquestes: societats corals, societat d’homes que es reunien per fer la cerveseta, societats dedicades al “progrés cultural” dels obrers, etc.

Aquest fenomen era propi de totes les zones industrials del país: el Poble Sec, Gràcia o el Poble Nou a Barcelona, però també ho recordo de Sabadell. M’havien explicat que el meu besavi n’havia format part d’una i feien teatre amateur i parlaven de literatura i política (obrers tèxtils de fa 100 anys!). A Sabadell, però, ara, en queden ben poques i moltes s’han “aburgesat”.

En canvi, al Poble Sec, mola perquè actualment són ben cutres però segueixen amb molt d’arrelament social entre la gent del barri de tota la vida.

Tan senzill com això.

Dissabte vam quedar per sopar amb els de Sabadell. Vam fer la inauguració oficial del pis de la Marga i el Benet, que l’han reformat totalment i els queda molt bé.

Eren tot parelles. Tots estaven aparellats, menys el Nando i jo, i alguns (eh Jordi i Rosa :-) ) ja estan embaraçats. Per un moment em va donar per pensar: “Jolín, estàs inadaptat? ‘Marujiteges’? [en el sentit de no acceptar l'edat que tens] Et tocaria ja assentar el cap i tal?”

De vegades, quan quedo amb els de Sabadell tinc aquesta sensació de “ells i jo“, de com si fos encara un noi esbojarrat envoltat d’adults.

Mentre que parlen de casaments, fills, etc, jo només penso en les vacances, estudiar japonès i fer prosperar TotemGuard. Mentre que uns discuteixen on faran al lluna de mel o quin cotxe comprar amb vistes a tenir descendència, jo només tinc ganes de sortir a sopar, anar de festa i pasar-m’ho bé.

Però sats què? Que m’encanta la meva vida. Aquesta és la conclusió a què arribo cada vgada que em poso a pensar giare en aquests termes. Visc sol i no tinc parella, però i què, la veritat és que m’ho passo de conya.

Un estil de vida convencional sempre m’ha fet bastanta mandra. Tot i que a la llarga em veig siguent pare i probablement casat, de moment encara em queda molt per experimentar.

És que de moment, no em veig visquent de cap altra manera. Encara tinc massa coses a fer, a gaudir i a aprendre com per pensar en tornar-me un “adult” en el sentit clàssic del terme: “casa, dona, cotxe, la parelleta i gos”. De fet, només de posar-me a pensar en tot això em talla el rotllo que Déu n’hi do!

Crec que sóc un adult madur i responsable. De fet, sóc de les persones més madures i responsables que conec. Sóc responsable de mi mateix, dels meus conills i tortugues, dels meus amics, dels meus socis, dels meus empleats. Però trio viure la vida com em faci més feliç.

I de moment, visquent com visc, en sóc molt, de feliç!

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.