Archives for posts with tag: sang

Porto dies que no escric. És que del fred que he passat aquesta setmana anterior, se m’han congelat els idees i m’havien sortit estalagtites als dits.

Marededéu, quin fred que he passat!!!

Objectivament tampoc és que n’hagi fet moltíssim, però el portava ficat dins el cos: em llevava amb fred, em passava els matins bebent tes i infusions bullint i a la nit a casa fotia la cale a tot drap i m’embolicava mab un jersei i una manta.

Avui m’he anat a fer un anàlisi de sang. He pensat que ja tocava i avui al matí hi he anat.

Sóc molt aprensiu per les agulles i la sang, fins al punt de desmaiar-me o tenir baixades dràstiques de tensió i començar a veure llumets de colors pampallugeujant… Recordo l’escena culminant de Las Invasiones Bárbaras, on tots els amics autanasien el prota injectant-li heroïna, una injecció mostrada en primer pla cadascun -i en són 7 en total. Una mica més i no surto viu del cine. Pel.li altament recomanable, perxò, pels que no l’hagueu vista.

Doncs això, que me’n vaig per les branques.

Que deia que sóc molt aprensiu amb la sang i les agulles, de manera que arribo a l’ambulatori i li dic al noi que m’ha de punxar: “escolta… que és que jo… que… em fa una mica de cosa…”. Ho entén de seguida, reclina la butaca i corre les cortines del box no fos cas.

M’arromango i li entrego el meu braç.

“Ja veuràs com no és res, tu mira al sostre. A més, tens les venes molt bé tu! No serà res!”

El noi, molt dolç i gentil, em va donant conversa mentre em vampiritza (“què tens vacances ara per els festes? Et toca anar a casa els sogres?”), i quan me n’adono ja m’està treient l’agulla i ja hem acabat. No m’ha fet gens de mal, però em diu:

“Uh, que blanc que t’has quedat, ara! Quan surtis pren-te algo amb sucre, una cocacola o així”

Me’n vaig tot cofoi i realitzat, amb ànims de “prueba sup-perada!” i sentint-me un crack de l’univers per no haver muntat un numeret.

Dit així, el títol del post sembla una paraula alemanya: Traus, jawohl! Auswiedersehen Majorca Biergarten nicht!!! Hahahaa

Ahir, xerrant xerrant vam començar a parlar dels traus que cadascú ens havíem fet. Jo en tinc dos: un a la cella dreta i un altre a la barbeta.

El primer me’l vaig fer amb uns tres anyets. Com que els meus pares treballaven bastant, al matí em cuidava una senyora, una espècie de mainadera ja gran de 50-i-pico anys, la típica tieta soltera. Em solia cuidar des de les 7 del matí i al migdia em duia a casa els avis, on dinava i passava la tarda.

A mi m’encantava enfilar-me sobre el sofà i saltar. M’ho passava pipa. I com que a la Maria, aquesta senyora, jo li encantava, em deixava fer i no em deia res. Encara ara me’n recordo, deu ser dels primers records que tinc. Resulta que un dia em vaig enfilar al sofà, vaig saltar… i patapam! Vaig caure contre el cantell de la butaca! Era una estructura rígida, de fusta, i en angle… 

M’hi vaig fotre de lloros i em vaig obrir la cella, amb un bon set.

La Maria, en comptes de trucar els meus pares i dur-me a l’hospital, va optar per la Solució B. Sabia que a casa meva érem una mica “alternatius” (fa trenta anys ser “alternatiu” quedava més raro que avui en dia) i fèiem servir moltes medicines naturals. Una d’elles era fanc d’aquest verd (tipus “Fang del Mar Mort”) que venen a les botigues naturistes i que a banda de per mineralitzar la pell i purificar-la, serveix per rebaixar inflamacions, etc.

Total, que va agafar el trau, va ajuntar els dos trossos de cella i va fotre-hi una bona capa de fang per damunt. 

Es va curar súper bé i ràpid, perquè al cap de quatre o cinc hores, quan van venir els meus pares, ella i jo estàvem jugant la mar de bé.

Encara recordo veure el meu pare arribar, veure taques de sang pel terra, l’Òscar amb mitja cara recoberta amb fang i dient, amb un filet de veu “què ha passat??”.

Es va cicatrizar de seguida, però en no haver-me dut a l’hospital i no haver-m’ho cosit, m’ha quedat la cicatriu bastant visible.

Però saps què? Que m’agrada. És un tret meu més!! De vegades em miro el mirall i la trobo súper xula!!! :-)

 

El segon trau me’l vaig fer cap als 8 anys.

En aquella època vivíem en una casa bastant gran al centre de Sabadell i entre la sala d’estar i el menjador hi havia dos esglaons. Que jo, com a bon noi de 8 anys que ho sap tot i que què li has de dir, sempre pujava i baixava saltant, a peu coix, arrossegant-m’hi, etc.

Un vespre teníem convidats a sopar i em van vestir ben mudat i jo, sentint el pes de la responsabilitat, vaig decidir pujar aquests dos graons correctament.

El primer cop que ho feia!!!!

(I l’únic que ho vaig fer, vistos els resultats!!!)

Vaig relliscar i catalaixxxxxxx!!!! Em vaig fotre de lloros, xocant amb el mentó contra la punta d’un dels esglaons.

El següent que recordo és el meu pare, portant-me en braços corrents cap al cotxe per nar a l’hospital i tot jo banyat de sang. En passar pel rebedor, recordo mirar-me al mirall i veure la barbeta ben vermella de la sang i, entremig, un bon tros blanc de l’os.

En un moment d’aquells de serenitat enmig de la tormenta, recordo pensar “mira, que curiós!!!”.

El següent que recordo és -aquest cop sí- estar en una camilla del Taulí, amb una tela blava davant perquè no veiés res, el meu pare a la dreta i el metge a l’esquerra que em deia “ja està. Eh que no ha estat res?” I jo pensar “ah, ja està??? Doncs m’ha fet pessigolles i prou!”.

Em van posar tres punts que l’endemà vaig ensenyar ben cofoi a classe.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.