Aquest post me’l va sol.licitar l’Ester divendres tot sopant. Es va quedar intrigada en llegir l’altre dia una altra entrada meva en què deia que ja no segueixo els mitjans de comunicació. Només m’informo pels blogs.

Bé doncs, m’explico:

Arran de la meva elctura de “The 4 Hour Work Week“, vaig decidir de provar l’experiment que l’autor proposava i no llegir, durant 15 dies, diaris, ni mirar els telenotícies, ni res. La tele es pot dir que ja no la mirava més que per tenir-la de soroll de fons i mirar les notícies, però cada vegada que les mirava m’engoixava. M’entrava ansietat: no crec que el món vagi taaan malament com diuen.

No en mirava res més, de la tele, perquè els anuncis em molesten, i prefereixo baixar-me les pel.lis i sèries de la mula. així ho puc veure quan i com jo vull.

Durant molts anys, tenia el costum de comprar La Vanguardia els diumenges. Era el meu ritual llevar-me tard, baixar al quiosc, fer-me un bon esmorzar i dedicar tot el diumenge a fer el mandra al sofà dormitant, llegint tots els suplements i seguint amb deteniment alguna de les columnes d’opinió.

Vaig deixar-la de comprar quan em vaig adonar, ja fa potser un any, que no m’aportava res: que els reportatges eren, en major part, copy-paste d’altres infos que ja havia llegit anteriorment i que si un tema m’interessava, en 5 minuts de navegació per internet en trobava molta més informació: Google + Wikipedia, la combinació perfecta.

Però fins el setembre vaig seguir llegint cada dia tots els diaris per internet. Formava part de la meva manera de començar el dia.

Va ser, doncs, arran de provar els “15 dies sense mitjans de comunicació” que vaig deixar de seguir la premsa i la tele. La ràdio, de sempre [sorry amics meus periodistes radiofònics ] l’havia escoltada -i l’escolto- només per la música. La ràdio que parla em molesta, m’estressa.

Una altra cosa que ja em negava a llegir d’alguns mesos abans era la premsa gratuïta. A banda de cridanera, és escandalosa i agorera sense que calgui. Ja no volia contribuir al seu groguisme. 

Així doncs, vaig començar amb aquests 15 dies i vaig veure que el món no s’acabava, que tot seguia igual, que no estava desconnectat i que, a sobre, vivia més tranquil. I fins avui.

La meva única font d’informació són els blogs, que a més he perfeccionat moltíssim. Per no haver d’anar blog per blog, me’ls he subscrit a RSS i així cada dia, amb el Google Reader, puc llegir-me d’una tirada tots els posts nous de tots els blogs que llegeixo.

Estic subscrit a una quarentena de blogs. Són blogs d’amics (entre molts d’altres, el Coses Meves, el Vie Virtuelle o el Ja està aquí…), d’espanyols que viuen al Japó (o a Hong Kong), de gent que he trobat interessant, d’amics d’amics, del món de la informàtica (com ara el de l’enrique Dans o Microsiervos), d’espiritualitat o algun d’informació general (com el del director del Público).

Aquesta és la meva font d’informació. Molt més positiva, significativa i real per a mi.

Com a complement, de camí a la feina solc llegir els titulars més grossos dels diaris en algun quiosc, només per acabar pensant “pfff estan tots fatals!!”.

La veritat és que sense estar pendent varis cops al dia de ‘què passa al món’ visc molt més tranquil i igualment informat, perquè dels temes principals te n’enteres igualment, ja que surten a converses, la gent te’n parla… o ho notes quan el banc et revisa l’hipoteca

En definitiva, el meu mètode informatiu m’agrada i el recomano.