Havíem decidit que havíem de fer més vida social ja que anàvem junts a l’acadèmia, i no podia ser que només ens veiéssim 5 minuts abans de començar classe i sortíssim escopetejats. Però no ens imaginàvem que realment en faríem tanta més, de vida social.

Els tres que estudiem japo plegats (la Tònia, el Jaime i maiself) havíem quedat a les 11 per esmorzar junts i socialitzar-nos abans d’anar a classe, i a l’entrar ja a l’acadèmia, ens trobem a recepció un paio amb pinta japo que t’hi cagues (bastant alt, però híper prim i ‘fashion víctim’).

Ignorant-lo, ens en anem tots tres a assentar-nos a l’aula i el profe, que estava fent unes fotocòpies, m’agafa per banda i em diu “este es mi amigo Hideo. No habla nada de español ni de inglés. Sólo japonés. Lleva aquí dos semanas. Le he traído para que habléis con él. Ah, y hoy hay una fiesta en su casa, ¿queréis venir?”.

Hurtx, masses coses de cop!

Jo, evidentment, encara amb el corte de pensar q haurem de parlar japo amb un japo que només parla japo (sembla un embarbussament, aquesta frase) li dic que sí d’esma, i me’n vaig cap a la classe a explicar-los el tema a la Tònia i el Jaime.

El Hideo parlava súper ràpid i fluix, i a més, segons el sensei, en “argot de los jóvenes”: ja sé dir “això és súper guapo”, “quina passada!” i “tope guai”

Amb penes i treballs, aconseguim que ens expliqui que porta aquí dues setmanes, que comparteix pis, que s’hi estarà un mes, que va a l’acadèmia a aprendre espanyol (d’això coneix l’Atsushi, el profe), i que ha vingut a BCN perquè li agrada el futbol.

I a l’acabar la classe ens torna a dir que sisplau que anem a la seva festa, que li fa molta il.lu. I el profe ens demana “por favor, sed sus amigos”.

Total, que el Jaime i jo hi anem (la Tònia no podia). Eren com 20 guiris (coneguts de l’Atsushi de classes de català, de classe de castellà o amics d’amics) i 4 catalans (dos profes de castellà de l’acadèmia, el Jaime i jo).

(Foto del mòbil de qualitat ínfima. L’Atsushi, el meu profe, està pel mig, de negre i amb ulleres; el Hideo està sota seu; el Jaime cap a l’esquerra amb camisa blava) 

La festa va ser molt interessant. En resum: tots flipen amb BCN, per la festa, perquè es molt maca i perquè s’hi viu bé. Hi havia des d’estudiants, fins a una arquitecta grega que treballava en un bufet a BCN, un profe de gimnàs (una boja que t’hi cagues)… de tot. Tots coincidien que era la barreja perfecta entre bona vida i seriositat per a treballar.

Per tothom és sabut que per a mi BCN és la millor ciutat del món, però igualment flipo que els estrangers que vénen aquí a viure tinguin una opinió de la ciutat tan diferent de la nostra (bruta, res no funciona, etc).

La festa va estar guai, del pal “y tú de dónde eres y cuánto tiempo llevas aquí”. Jo, me’n vaig adonar després al tornar a casa, vai estar tota l’estona en “mode flirty” amb una siciliana i una bielorussa, però no va passar res.

El Hideo estava outsider total: es dedicava a cuinar, recollir la brossa, beure cerveses en un racó i riure. El tio em queia bé i hi intentava parlar. Però costava. El pobre només parla japonès i anglès híper basiquíssim (amb accentarro japonès, que el fa indesxifrable). Per fer una frase simple -jo en japo o ell en supeingo- ens tiràvem cinc minuts. Però era díver.

Cap a la una van decidir anar a prendre algo. Quan vam veure que estaven indecisos entre l’Ovella Negra del Poble Nou i la Plaça Reial, el Jaime i jo vam decidir que el nostre cupo de guiris ja estava cobert per avui i que anar per guirilàndia a emborratxar-nos no ens venia de gust.

De totes maneres, amb el Hideo ens vam donar els telèfons per fer intercanvi lingüístic. Suposo que quedarem els dilluns o dimarts al vespre, una estona per parlar en castellà, i una estona en japo. Costarà moltíssim entendre’ns, però és la manera d’aprendre!