Reprenc un dels meus temes preferits (no, no és el Japó. Ni tampoc el reiki). Parlo dels Estats Units i de com són un país en crisi. Llegeixo que el sistema bancari americà és defectuós i antiquat. La font n’és una de tan poc sospitosa d’anti-establishment com l’IESE. Estic subscrit a la seva newsletter, perquè sempre hi ha estudis i articles súper interessants.
1-
Amb el títol d’”EEUU no es país para pobres” l’estudi descriu que uns 15 milions d’americans estan exclosos del sistema bancari o se’ls cobren interessos i recàrrecs d’usura per coses tan simples com mantenir un compte corrent, treure diners d’un caixer automàtic, etc. (No parlen de les subprime i coses així. L’article analitza l’estrucutra bancària nord-americana.)
El dèficit bàsic rau en què l’eina bàsica per fer pagaments és el xec. Les nòmines no es paguen per transferència sinó epr xecs. La gent no té els rebuts de la llum domiciliats, sinó que envia per correu (!!) xecs cada mes per pagar-los; les compres al súper es paguen per xec bancari.
a banda d’anacrònics, els xecs tenen unes despeses de gestió molt més grans, perquè són processos manuals; si fas un pagament o un ingrés per xec, tarda uns dies a veure’s reflectit al teu compte; en no haver-hi sistemes per saber en temps real si que l’emet té pasta al banc o no, un banc només acceptarà un xec si l’emisor li genera confiança. Per tant, els bancs obliguen a tenir saldos altíssims als comptes corrents o claven súper comissions de manteniment. Per tant, el sistema bancari queda fora de l’abast de tota una capa de població que, senzillament no pot permetre’s el cost de tenir un compte obert!
És ben corrent que molta gent -la que no pot permetre-s’ho, senzillament no tingui compte bancari- i quedi a mercè d’especuladors, prestamistes (usurers), companyies de crèdits ràpids (i cars, etc).
L’informe de l’IESE recomana als EUA aprendre de sistemes de reforma bancària endegats a països com Mèxic o Colòmbia. Caram, els EUA s’assemblen més a una república bananera que a una potència mundial!
2-
Un altre gran defecte del país és el sistema sanitari. Milions de persones senzillament no tenen cobertura sanitària de cap tipus. Molts altres milions, la tenen insuficient: poden fer-se mirar la vista, però si tenen un càncer o un atac de cor, s’arruïnen.
L’altre dia llegia que cada any moren als EUA 2.000.000 de persones de malalties basiquíssimes que a Espanya o a qualsevol país civilitzat s’haguessin pogut curar sense gaires problemes.
Nota: tot i que jo no crec en la medicina convencional, la majoria de la gent sí. Per tant, algú que es posa malalt, creu que la resposta és en la medicina i no hi té accés, mor.
3-
Per consol del mediocre sistema educatiu espanyol, als rànkings que periòdicament es van fent sobre els sistemes educatius dels diferents països, els EUA queden per sota nostre.
El país que té les millors universitats del món (també segons els rànkings que es publiquen periòdicament), te una de les poblacions pitjor educades de l’OCDE. Quin contrasentit!
LA FORÇA DE L’IMPERI
Si el poder estatunidenc no es basa en la capacitat intel.lectual de la seva població, ni en el seu sistema bancari, ni és una societat que procuri el benestar general, on rau la seva força?
Històricament en 3 eixos:
- Poder militar: ostentat des de la Segona Guerra Mundial i reforçat amb la fi de la Guerra Freda.
- Poder financer (que no bancari): amb la fi de la 2GM, les antigues potències europees queden endeutades amb els EUA (el Pla Marshall va ser un gran ajut, però no va ser gratis!). Amb Bretton Woods i la creació de l’FMI el dòlar esdevé la moneda de referència i els EUA, de retruc, en surten reforçadíssims.
- Imatge pública: Radio Liberty, Hollywood, la música, l’imatge de modernitat… Sempre he cregut que els EUA no són grans creant coses (per això ja hi ha els alemanys o japonesos). Són grans venent. I, sobretot, venent-se. No en va són els inventors del màrqueting modern!
Però què ha passat?
- Malgrat tenir una despesa militar per càpita enorme, estan enrocats a l’Irak. Si són incapaços de fer res en un “país insignificant”, com podran emprendre cap tasca més gran? A banda, la seva creuada militar a la zona és una sagnia econòmica bestial
- A causa del dèficit exterior bestial, de pràctiques econòmiques dubtoses i d’un enfocament malaltís en el curt termini, el dòlar està perdent valor. L’euro esdevé paulatinament la moneda refugi. Cada cop més països anuncien que vendran el petroli en euros. A més, les institucions financeres americanes s’estan desprestigiant i quedant en entredit. I el país s’empobreix a marxes forçades
- Els EUA han passat de ser vistos com un país bo, defensor de les llibertats i innovador, a ser vistos com una colla de violents, irreflexius i intransigents, que bombardegen qui no pensi com ells i que, a sobre són uns incults.
CONSEQÜÈNCIES
Els Estats Units passarà a ser un país més. La seva moneda seguirà sent important, però ja no serà “la” divisa de referència. Serà com el ien o la lliura esterlina. L’euro seguirà guanyant importància, tot i que això no vol dir que l’UE passi a ser la nova potència mundial. Li falta lideratge i cohesió interna.
A llarg termini, un país que desprotegeix la seva població, que els expulsa del sistema i que és vist com un agressor per la comunitat internacional no pot tenir gaire futur!
De fet, em recorden moltíssim l’Imperi Romà. Fa dos anys vaig llegir una història de la caiguda de l’Imperi Romà i explicava que va ser causada per
- El poder va desplaçar-se paulatinament de tota la societat a una sèrie de gran empresaris romans. Ídem als EUA: els grups d’interès i les seves grans empreses són qui veritablement manen. Guaita si no qui paga i qui s’emporta els beneficis de l’ocupació de l’Irak. Hi ha una èlit cultíssima que viu molt bé, i unes classes socials igualables a les de qualsevol país tercermundista.
- La societat perd cohesió i les capes més fràgils s’empobreixen. Augmenten les tensions internes. Ídem als EUA
- L’Imperi es submergeix en geurres internes que el deixen fràgil davant d’amenaces exteriors. Ja no són invencibles (cas dels EUA amb Irak)
La pena no és que els EUA caiguin. Tots els imperis pugen i baixen. Li va passar a Espanya/ Castella, a Anglaterra, a la Xina… El problema és que la caiguda dels EUA desestabilitzarà encara més el món. I siguent com són, poden provocar més accions desesperades com ara més invasions, etc. tot dependrà de qui hi governi, of course.
Ja veurem, però sigui com sigui, s’acosten temps interessants pel que fa l’economia i la política internacional.
