Coses que no m’agraden de BCN

hqdefault

Avui vull fer un llistat de les coses que no m’agraden de Barcelona, a l’estil de la que fa un temps va fer l’Erle.

El que ve a continuació no és més que una enumeració sense ordre concret:

  1. Les putes bicis dels collons, que es creuen que les voreres són autopistes per a ciclistes. En el meu dia a dia, són el principal perill públic a que m’enfrento. Intenten anar a 200 per hora per carrers saturats de vianants. M’han intentat atropellar en tres ocasions. T’avassallen a la vorera. I si els crides l’atenció, es fan els ofesos, perquè “és ca som aculógics i no cuntaminem i som muderns i al prublema és teu parqué no als antens”, encara que passin a 2 milímetres del teu fillde 4 anys o de la iaia de 83. Òstia, que sou un vehicle! Aneu per la calçada i deixeu de tocar la moral, collons!
  2. Les motos que aparquen on els surt dels putos ous. Que cal aparcar en una vorera estreta on no hi passa ni una persona, doncs s’hi aparca i llestos, que per això sóc una moto. Que he de reórrer 50 metres per la vorera i embestir vianants per anar a aparcar? Doncs cap problema!
  3. El soroll. Barcelona és una ciutat sorollosa. Trànsit constant. Obres. Autobusos. Motos. Furgonetes de repartiment. La tele dels veïns.
  4. Els turistes pel centre. Directament, evito les Rambles per no trobar-me’ls
  5. Les Rambles. Són el carrer més xavacà de la ciutat. Són lletges. L’últim canvi en les paradetes de flors i animals n’ha matat totalment l’esperit. Una mala combinació de paquis venent souvenirs de quatre duros i l’expansió de les típiques cadenes de roba i restauració. No hi vaig mai. Màxim, les he de creuar per anar a d’altres bandes més interessants de Ciutat Vella
  6. Els francesos del pis turístic de l’entresòl. Tenim un pis turístic d’AirBnB a l’entresòl. A l’hivern ni te n’enteres que hi ha ningú. Però a l’estiu, amb les finestres obertes, se’n senten els ocupants. Laimmensa GRAN majoria són gent normal i corrent, moltes famílies i grups que vénen a passar uns dies agradables i són híper respectuosos. L’excepció són els francesos post-adolescents de vint-i-tants anys, que fumen asseguts a les finestres mentre escolten la música electrònica pastelosa que tant els agrada a França. Tinc el problema que sóc hipersensible al soroll. I la barreja de francès xiuxiuejat, puf a tabac (qui de menys de 50 anys fuma encara avui en dia?!) i electrònica pastelosa em fot de mala llet. A veure, no és que siguin uns cridaners i desconsiderats, eh. Són bona gent. Crec més aviat que els estàndards francesos no són com els de la resta del món: fumar és très bien, la musique oh la la, morrejar-se al balcó a les 2 de la matinada ce’st magnifique. Comparativament parlant, i per trencar tòpics, els turistes espanyols i italians són una delícia.
  7. Els barcelonins: en general (i m’hi incloc) els barcelonins som molt bordes.
  8. El català Google Translate. A Barcelona hi ha qui parla un xava autèntic, que seria el tercer gran accent del català: català oriental, català occidental i català barceloní. Però el que em mata és aquesta mena de mínim comú que està imperant, que ja ha liquidat els pronoms febles. I que si parles correctament et miren amb cara de “aaaargh!!! He vist un àlien!!”. Senzillament, està triomfant un català que no és més que una traducció paraula per paraula del castellà. Tants anys de normalització ni es noten.
  9. La Renfe. (Res més a afegir-hi, es desqualifica per si sola)
  10. Les estacions de metro a l’agost.
  11. Els enllaços del metro de Pg de Gràcia, Urquinaona i Pl. Catalunya
  12. Els Caprabos estrets i sense reformar des que els van obrir als 80s
  13. La contaminació del tram central de la Diagonal.
  14. Les platges, que a l’estiu estan a tope
  15. L’estrés constant, el sempre haver de caminar ràpid.
  16. El puto ajuntament entestat a no deixar obrir les botigues quan els doni gana, com per exemple els diumenges
  17. El puto ajuntament súper fashion permisiu amb bicis, motos… (i cotxes, perquè és el seu gran negoci, entre zones verdes, blaves i pàrquings subterranis de propietat municipal).
  18. Les bandes de rumanesos que buiden els contenidors de reciclatge i que es reparteixen les cantonades de la ciutat demanant caritat
  19. La falta de verd, de tranquil.litat, d’espais oberts
  20. El mirar-se el melic constantment dels barcelonins de tota la vida. El no saber que hi ha vida més enllà de les Rondes.

Radio edit

Potser pensareu que sóc molt mediocre, però he arribat a la conclusió que de totes les versions de les cançons, prefereixo escoltar-ne sempre la ‘radio edit’.

I, sobretot sobretot, no suporto els versions acústiques o en directe de les cançons… a no ser que estigui al concert, s’entén.

59 llibres llegits el 2015

IMG-20151226-WA0006

Fa dies que tenia pendent aquest post sobre el que havia llegit durant el 2015. M’havia marcat l’objectiu de llegir, de mitjana, un llibre a la setmana. Era una mitjana perquè potser un llibre obscur de 800 pàgines trigava tres setmanes a llegir-me’l, mentre que un de facilon de 200 me’l venilava en una tarda.

Sigui com sigui, objectiu acomplert, perquè n’he llegit 59! Per tant, toca a un llibre cada 6 dies i escaig. Mola.

En aquest link podeu veure la llista sencera del que he anat llegint des que el 2012 vaig començar a dur-ne el recompte.

Només hi ha títol del llibre, autor, format (si ebook o arbre mort) i la nota que li poso. Això de la nota és complicat. Posada “en calent” moltes vegades depèn molt de la sensació amb què m’hagi deixat el llibre en acabar-lo i de si, per exemple, n’esperava més. En aquest sentit, hi ha llibres amb notes més baixes però que hi segueixes pensant al cap de mesos o anys. D’altres que van ser un plaer de llegir, no van resultar ser res més que flor d’estiu.

Sigui com sigui, de la llista total de llibres, aquí teniu els que tenen una nota superior o igual a un 9 sobre 10:

  • The Industry of Souls“, Martin Booth (9). Als 50s un anglès és condemnat per la URSS, per error, a 20 anys d’internament en un camp de treball siberià. El llibre relata com li canvia la vida
  • La amiga estupenda“, Elena Ferrante (9.25). Primera entrega de la tetralogia napolitana de la Ferrante. Fantàstic. Em recorda a la Rodoreda, però amb menys cruesa.
  • Why the West Rules For Now“, Ian Morris (9.5). Explica la història paral.lela de l’Oest i la Xina.
  • The Three Pillars of Zen“, Philip Kapleau (9.5). Imprescindible per meditar zen: quès és i què no és, com es fa, per què es fa, què t’aporta…
  • El peso del corazón“, Rosa Montero (9.25). La Montero + ciència ficció en la segona entrega de la sèrie de la protagonista Bruna Husky. Beu totalment de l’univers Blade Runner.
  • The Untethered Soul“, Michael A. Singer (10)
  • The Surrender Experiment” Michael A. Singer (9.75). Aquests dos llibres són la GRAN revelació per a mi del 2015 per al meu desenvolupament eprsonal. M’han fet replantejar moltes coses i em van obrir la ment a un canvi de filosofia. Un ‘must ‘per a tothom que vulgui créixer i tenir menys preocupacions
  • Una revolución liberal para España“, Juan Ramón Rallo (9.25). Menys lleis, menys política i més deixar que les coses funcionin.
  • Nexus (The Nexus Triology Book 1)“, Ramez Naam (9.5). Ciència ficció de la bona: molta acció, biotecnologia… i el plantejament de quin és el següent pas en l’evolució de l’espècie humana. N’he llegit tota la sèrie, però la resta no són tan bons
  • La insostenible lleugeresa del ser“, Milan Kundera (9.25). Feia temps que el volia llegir. Un home infidel a la Praga soviètica. Fantàsticament ben escrit.
  • Siempre en capilla“, Lluïsa Forrellad (9). Havia llegit les obres més recents de la Forrellad en català, però sempre havia volgut llegir el llibre amb què va guanyar el primer Premi Nadal als anys 50s. Aparentment decebedor. És com un conte llarg, i un cop l’has acabat, creix en tu.
  • Containment (Children of Occam 1)“, Christian Cantrell (9). Bona ciència ficció.
  • My Happy Years in Hell“, Gyorgy Faludi (9). Ens en va parlar la guia quan vam anar a Budapest i ja no me’l vaig poder treure del cap: autobiografia d’un intel.lectual hungarès que és tancat en un camp de treball pels soviètics.
  • High Intensity Workouts“, Drew Baye (9.5). Fabulós: m’ha canviat totalment la forma d’entrenar al gimnàs, amb molt millors resultats.
  • The Goldfinch“, Donna Tartt (9.5). Un dels best sellers del 2014, llarguíssim, angoixant en alguns trossos… però molt bo: el tràngol d’un noi a qui se li mor la mare i roba un quadre en un atemptat
  • Do No Harm“, Henry Marsh (9). Les experiències d’un neurocirurgià anglès

Està clar que aquest 2016 no en podré llegir tants, sobre tot perquè tinc l’objectiu de llegir 12 llibres en alemany (un per mes). I això ja m’enlentirà molt.

I vosaltres? Algú s’anima a compartir què ha llegit durant el 2015 o què destacaria literàriament?

Viatge a Fes, Marroc: apunts i impressions

Sahara - Marroc

 

Portava dies amb aquest post a mig escriure, desat com a esborrany perquè era massa llarg, massa rotllo.

Així que aquí en teniu la versió condensada i llegible, sense anar-me’n per les branques.

Durant el pont del desembre vam anar la Dawn i jo cinc nits al Marroc. Vam fer Fes, amb dues nits al desert, dormint el una haima i cantant cançons sota els estels.

A continuació apunto algunes impressions del viatge, sense cap ordre concret:

  1. Fa dos anys havíem estat a Marrakesh. Fes es veu més rica i neta, amb cotxes menys vells, menys parracs.
  2. Però com a turista, Fes és una mica decebedora. Té la ciutat vella més gran del món, tota ella Patrimoni de la Unesco des de principis dels 1970s. Però tot just ara comencen a arreglar medrasses centenàries, mesquites mil.lenàries i palaus increïbles. Marrakesh és molt més espectacular. Molt més preparada per als turistes.
  3. Com a punt positiu, a Fes et sents més segur, la gent et toca menys. I el menjar no ens va causar diarrea.
  4. Els homes marroquins són uns plastes. Colla de pesats! Parlen i parlen i parlen i t’intenten vendre motos i encara més motos… Pfffff😦
  5. El riad on havíem estat a Marrakesh estava dirigit per una dona. I tot rutllava bé. Contestava quan li preguntaves, et feia sentir bé al seu hotel, era amable, professional i correcta. Sabia mantenir les distàncies. Al riad de Fes, el director home et somreia amb la boca mentre amb els ulls anava calculant què et podia dir a continuació, què més et podia vendre. Ens va intentar vendre alfombres, tours al desert “with a friend who will give us a much cheaper deal”, visites guiades per Fes “because I know just the right person”.
  6. Vam acabar contractant una guiada per Fes, però vam demanar que la guia fos una dona. Va anar de conya. Altra vegada, el mateix patró: una tia totalment correcta, professional, que sabia mantenir la distància, sabia de què parlava i no parlava de més, et donava confiança.
  7. Per tant, vam decidir que el proper cop que anem a un país del Magrib ens assegurarem que tractem sempre amb dones: dones guies turístiques, dones directores d’hotel, etc.
  8. Marroc és un país en creixement. Els 40 minuts d’autovia des de l’aeroport fins a Fes és un paisatge de grues, nous barris (força macos), urbanitzacions en contrucció (amb cases espectaculars), anuncis de nous centres comercials. Els cartells publicitaris de la ciutat eren tots d’academies d’idiomes, universitats privades i telefonia 4G amb dades il.limitades per 9€ al mes.De fet, el Marroc està creixent per sobre del 6% anualment, i es nota. Encara és tercer món, però qualsevol llogarret per on vam passar de camí al desert (8h per carreteres locals) tenia
    • un anunci d’obres amb la cara del rei anunciant-hi millores el clavegueram o la xarxa d’aigua potable o l’enllumenat públic
    • una oficina de correus, 2 bancs i 2 oficines  de companyies telefòniques. En aldees del mig del no res tenies plena cobertura 3G
    • una escola pública nova de trinca plena d’alumnes uniformats de blanc impol.lut
  9. El rei del Marroc és molt llest. Quan va succeir son pare, va decidir que si havia de sobreviure primaveres àrabs havia d’obrir el país, estimular-hi la inversió estrangera i el creixement, invertir en infraestructures i educació, controlar els extremistes, crear una pseudo democràcia i donar més poder a les dones. Com és la dita aquella? “Canviar-ho tot perquè tot segueixi igual”, no? Doncs això deuria pensar: o faig canvis o me’ls fan.
    • En els últims anys, els ajuntaments són votats en eleccions democràtiques i crec que la gent també vota una mena de consell assessor del rei. El rei segueix tenint poder executiu i legislatiu, però ara pots triar els seus ministres “assessors”. How cool is that…
    • Ara hi ha igualtat legal homes i dones: es poden divorciar, heretar, tenir propietat, treballar… i sembla que no deixen passar la oportunitat. Ja hi ha les primeres alcaldeses, en anuncis electorals que vaig veure a Fes quasi la meitat dels candidats eren dona, hi ha més llicenciades que llicenciats, etc.
  10. El rei controla la religió. Té l’última paraula en quins imams hi ha a les mesquites o ensenyen teologia. I s’ha assegurat que els imams del país no segueixen els dictats d’Arabia Saudita sinó que són “liberals” i fidels als dictats de Rabat.
  11. L’islam de Luter. Si recordo bé les classes d’història, Luter va trencar amb el catolicisme dient que cadascú havia de fer la seva pròpia interpretació de la Bíblia. Que la religió era una cosa particular de cadascú. La sensació que em va fer al parlar amb la gent del Marroc era que (al menys els marroquins) són “musulmans protestants“. Tothom ens deia que ells no ens podien si l’Islam feia per a nosaltres. Que no ens podien convèncer ells. Que havies de llegir l’Alcorà, buscar info a internet, reflexionar i pensar. Que tot musulmà ha de tenir un Alcorà a casa i llegir-lo i pensar-hi i extreure’n la pròpia conculsió de què vol dir ser musulmà. Que la interpretació de l’Alcorà no està en mans de l’immam, si no de cadascú en la seva lectura.
  12. Hi vam anar amb els atemptats de París encara frescos i tothom estava esperverat. Ens deien: L’Islam és amor. És entendre, ajudar i respectar els altres des de la modèstia. I els que maten i fan el mal en nom de l’islam no són musulmans autèntics. Només fan servir la retòrica musulmana per enganyar i guanyar adeptes.
  13. Sobre la vestimenta, vam veure dones amb el cap tapat i no tapat, tapat amb mocadors de colors i tapat ben negre, amb vestits tradicionals i amb texans arrapats. Preguntant sobre el codi de vestuari, ens deien que “depèn de la relació de cada dona amb el seu Déu”. Sí que, com a norma general, veies les adolescents amb texans i un mocador de colors quan anaven amb família, però amb els cabells tenyits i súper maquillatge quan sortien amb el nòvio. I les iaies més tradicionals que les joves.
  14. Tot plegat, doncs, els codis de vestuari i de conducte, com a tot arreu, són socials i no religiosos.
  15. El desert és fantàstic, però la sensació és la d’estar a Lloret. Com que la resta de països nord-africans estan en guerres o són insegurs, ara tothom que vol anar a “experimentar el desert” va al Marroc. Pèro és només una única zona molt concreta del Marroc on hi ha les dunes. Total, que en aquesta mena de comarca hi ha com 50 hotelassos (i 50 més en construcció), amb els seus camells, que et porten a les seves haimes… que tenen llum elèctrica (plaques fotovoltaiques), aigua corrent i lavabos. Una turistada.
  16. …Però les fotos són espectaculars ;-D
  17. Quasi val més la pena el trajecte d’anada i tornada, que el desert en si mateix. Quedes embaladit pels paisatges que van lliscant per la finestreta del 4×4.

 

 

 

El vídeo dels divendres: Call me maybe

Per començar bé el cap de setmana, aquí us deixo la cançó preferida del Cèdric. Porta uns quants dies cantant-la i ballant-la amb una coreografia que s’ha inventat.

I ahir sopant van canviar-ne la lletra des de

Hey I just met you

And this is crazy

But here’s my number

So call me maybe

A:

Hey I want chocolate

papa is crazy

so here’s my number

so give me chocolate

Disfruteu:

 

 

Projectes pel 2016

20151107_174720

Si ahir feia resum, força abans d’hora, de com m’havia anat aquest any 2015, vull avui comentar els meus objectius pel 2016.

Abans que res, comentar que el que m’ha sorprès d’aquests objectius és que… en tinc pocs!

Potser això farà que siguin més fàcils de complir? Només el temps ho dirà.

Abans que res, dos breus comentaris:

  1. La llista d’objectius podria dividir-se en objectius reals i desitjos. La diferència és que els primers vénen acompanyats d’un pla per assolir-los i són en bona mesura quantificables. Els desitjos, en canvi, són un exercici de tan-de-bos. Una mena de “tan de bo em toqués la loteria, però més factibles.
  2. La llista de continuació no és completa. Hi ha un parell d’objectius i desitjos que no els puc fer públics perquè incolucren a més gent o tenen a veure amb dades, situacions, etc que no puc divulgar

Dit això:

Objectius 2016

  1. Escriure un llibre de 200 pàgines (comptades en format estàndard de GDocs). A 52 setmanes que té l’any, això donaria a 4 pàgines per setmana. Fem que siguin 6 pàgines per setmana, per donar-me temps a final d’any per revisar, editar, reescriure, etc. La idea és tenir a final de 2016 el llibre escrit i publicable. No pas publicat, big difference! Que vull dir, que si sonés la flauta no li faria escarafalls, eh!
  2. Treure’m un diploma oficial d’alemany. Preferiblement el C1. Si no, el B2. Em llegiré una novel.la al mes en alemany (suaré tinta, però d’això es tracta) i aniré dues o tres setmanes a l’estiu a fer un intensiu a Alemanya, per prepar-me per l’examen.
  3. Fer dos retirs de meditació zen de cap de setmana
  4. Assolir un nivell X d’estalvis a 31/12

I en el nivell dels desitjos

  1. Vendre’m el pis. Per desgràcia, no crec que passi el 2016 encara, no crec que el mercat immobiliari s’hagi recuperat prou. És el meu principal desig, però ho veig factible més aviat el 2017

Finalment, hi ha moltes altres coses que vull fer o seguir fent, però que ja tinc encarrilades, com podria ser fer exercici, etc

Balanç del 2015

IMG-20151104-WA0009
Jo fotent l’índio a la piscina de l’hotel de Bangkok

Encara estem a novembre, ho sé, encara és d’hora per fer balanç de l’any o per fantasiar sobre com serà el 2016.

Però…

…però resulta que tinc ganes de fer balanç i de pensar els objectius que vull marcar-me el 2016.

Com ha sigut el 2015?

A falta que passi encara un mes de l’any, aquest 2015 ha sigut un bon any. A casa les coses van bé, som feliços, els nanos estan fenomenals i la relació de parella ens va estupenda.

La sensació de fatiga que venia arrossegant des dels últims tres o quatre o cinc anys està anant-se’n. Per fi dormo nits senceres, sense plors que em desperin. No em cal viure a base de cafè o redbulls. Els nens van a escola i hi van contents.

El Cèdric i el Quirze estan fantàstics, estan evolucionant súper bé, es porten molt bé entre ells i són molt bons fills. Ens estimem tots molt.

Els problemes amb el meu pis estan resolent-se i ja no em donen insomni ni atacs d’ansietat (sí, me n’ha donat uns quants). La meditació m’hi ha ajudat molt.

L’economia familiar està consolidada, tenim pocs problemes econòmics. Sóc força rata, gastem molt per sota del que podríem, però gràcies a això hem capejat aquests anys de crisi i ara estem bé.

L’empresa ha deixat de ser frustrant i, la veritat, és que hi estic bé. Adoptar una mentalitat zen hi ajuda. A més, sembla que estem remunant la crisi i augmentant facturació, la qual cosa ja tocava, després de els peripècies viscudes des del 2008.

A més, hem pogut fer unes bones vacances a veure la família d’ultramar i a descansar (de família d’ultramar) a Tailàndia, el paradís. Estic orgullós que els meus fills, de l’obertura de ment que tenir una família multicultural els ofereix.

Com serà el 2016?

Demà ho sabrem, col·leguis!🙂 Be patient…